LES ELECCIONS DE DEMÀ A LLANARS

Des de la distància, i més o menys assabentant-me del que passa, visc amb preocupació el dia de demà. Més que res per què un cop fet el recompte de vots, podem trobar-nos de nou amb quatre anys de "mas de lo mismo". Més del mateix no en relació a l'última legislatura, si no amb totes les anteriors a aquesta, que ens han dut a fer de Llanars... bé, el que és. Un poble que, entre altres coses, podria sortir als llibres i manuals d'urbanisme com a exemple del que NO s'ha de fer. Sí, és així de trist. Tenim la sort de viure en el poble amb, segons la meva opinió, la millor posició de la vall, només cal mirar el nostre voltant i ens adonarem que és així i, malgrat tot, no hem sigut capaços de cuidar el territori i hem deixat que durant molts i molts anys, els interessos personals passessin per davant del de la comunitat i el poble. 

I de fet, és aquí on anava. Les coses a Llanars, com bé en deveu estar assabentats, s'han fet durant molts anys a través de pactes més que discutibles i, sobretot, saltant-se la llei i les normatives molt i molt a la lleugera. Els problemes (que ha hagut d'assumir l'actual ajuntament) han vingut quan algú s'ha atrevit a denunciar que els coses no s'havien fet segons les normes que, ja ens agradin més o menys, no deixen de ser les que regeixen la nostra vida (si no, i vista la naturalesa de l'home, no en quedaria cap dempeus!). Ja sabeu de què parlo: negocis en terrenys només d'habitatges i on és prohibidíssim posar-hi un negoci, cases que sobrepassen l'alçada permesa i que s'han hagut d'abaixar..... Tot això ha costat, a més de procés judicial (que paga qui perd) molts diners a l'ajuntament, que al ser qui va fer malament les coses permetent aquestes ""lleugeres"" desviacions de la llei anys enrere (els ajuntaments són un ens que va a través de les legislatures i de els persones que se n'ocupen...). Total, que tot plegat ha costat i està costant molt i molt al nostre ajuntament. Són recursos que es podrien dedicar al poble i que, per un "favor" fet anys enrere a algun particular, ara tots paguem, tots. Que qui sigui ens agafi confessats el dia que a algú si li acudeixi començar a assenyalar amb el dit les desenes d'edificis que superen l'alçada permesa, per què ja us dic jo que 1: Llanars acabaria a la ruïna (l'ajuntament) i 2: cambiaria força força el nostre "sky line"!!!!

Per acabar un discurs que podria fer durar hores i hores, us deixo (copiat de la meva pròpia mà i pk arribi a tothom qui llegeix el bloc!!) el genial programa de la llista de'n Llorenç, l'alcaldable per la llista de CIU. Copiaré literalment, no fos cas que després m'acusin de modificar alguna cosa. En cursiva us adjuntaré a sota la resposta del grup Independents per Llanars, encapçalada pel nostre actual alcalde, l'Esteve Costa. LLegiu, jutgeu per vosaltres mateixos i seny demà, seny i cervell a l'hora de votar, que ens hi juguem el futur del nostre poble!!!!

ELECCIONS MUNICIPALS 22 DE MAIG; propostes llista Llorenç 2011
Presentació del programa al poble: "Llanars som tots"
PLA VIVIM AL POBLE:

1. Construïr un porxo amb pilars de fusta i coberta de teula per poder gaudir d'activitats a l'exterior en dies de meteorologia adversa.

2. Habilitar una Luduteca Infantil a l'escola pels nens preescolars (menors de 3 anys).

punt 2 -  Es proposa habilitar l’escola com a Ludoteca infantil.  - En aquest moment una ludoteca resulta inviable. D’acord amb el Decret 94/2009, de 9 de juny, pel qual es regulen les ludoteques, s’ha de disposar com a mínim dels espais diferenciats següents: una zona d'acollida, espai/s de jocs, àrea d'administració i gestió, magatzem i sanitaris. La superfície d'espai útil per al joc de la ludoteca ha de ser de 50 m2 com a mínim. Pel que fa al personal, l'equip de professionals del centre ha d'estar format per un mínim de dues persones titulades.

Per calcular la despesa que suposaria ens basem en un estudi anterior: L’any 2009 vam estudiar la possibilitat d’adequar l’escola com a llar d’infants,  no com a ludoteca, tenint en compte tota la Vall de Camprodon, encara que l’estudi posava de manifest que actualment hi ha places per a tothom.

El cost anual del personal d’aquesta infraestructura resultaria superior als 60.000 euros (cal contractar dues persones, i servei de menjador). Amb la quota que es cobra als usuaris de llars d’infants públiques (al voltant de 110 o 120 euros al mes durant 10 o 11 mesos a l’any), en el millor dels casos, si suposem una ocupació mitjana d’uns 10 nens, s’ingressarien com a molt 12.000 euros. Les ajudes per llars d’infants o ludoteques poden cobrir de l’ordre d’uns 10.000 euros addicionals anant molt bé. O sigui que l’Ajuntament hi perdria, com a mínim, uns 38.000 euros cada any. D’on haurien de sortir la resta d’ingressos? Si es plantegés una pujada de l’IBI caldria fer-la de l’ordre del 40 % per fer front a aquesta despesa.

3. Arreglar els jocs infantils de la piscina, posar una valla de contenció a la zona, adquirir un equipament per infants i una tirolina a la zona del passeig Mossén Lluís Surinyac.

4. Empedrar les aceres que estan sense fer i arreglar les lloses de davant l'església.

5. fer un pla de conservació i manteniment integral dels espais verds, voreres, enllumenat públic, lloses del carrer, escales i anul·lar les barreres aqueitectòniques que dificulten la mobilitat a minusvàlids i gent gran.

6. Posar una pantalla electrònica LEDs o un panell informatiu lluminós per informar de els activitats i notícies d'interès pel poble.

7. Regular una zona de venda de productes de mercat pel divendres amb el pagament d'una taxa als marxans per contribuir a l'economia del poble.

punt 7 referent al Mercat el divendres. - Durant aquesta legislatura uns comerciants de mercat es varen interessar per fer un mercat setmanal el dissabte o el diumenge. Aquesta possibilitat es va desestimar, d’una banda perquè ja disposem de comerç local i un mercat el diumenge a Camprodon, i també perquè suposava una despesa important per l’Ajuntament. Un mercat porta associada una neteja i una recollida addicional de residus. Les quotes que paguen habitualment les parades per ocupació de la via pública no cobreixen el cost d’aquestes feines i el municipi hi perd diners.

8. Potenciar i donar publicitat dels productes de la Vall com pot ser la carn de poltre, la carn de vedella, les patates o el pa fet al poble.

punt 8 “Potenciar i donar publicitat als productes de la Vall ...” - Ja deveu saber que través de la Mancomunitat de la Vall de Camprodon fa temps que s’hi està treballant. Recordeu que es va organitzar el segon concurs de Cavall del Pirineu Català a Llanars per donar publicitat als productes de la Vall, la fira de l’embotit (km 0), jornades gastronòmiques a través de l’associació de cuines de la Vall, etc...

9. Reduir la despesa que suposen els Plens, no pujar els sous dels principals càrrecs Municipals, i destinar aquests diners a la compra de material per l'escola o per fer cursos a la cooperativa

punt 9, que es refereix a la despesa dels Plens - Des de fa un parell d’anys la Generalitat de Catalunya concedeix un subvenció del 100 % pels càrrecs electes, per tant no té cap cost per al municipi. A Llanars, ni els regidors ni l’alcalde no cobrem cap sou de l’Ajuntament, únicament dietes i locomocions. I sapigueu també que els aproximadament 130 euros que cobraven els regidors per assistència a plens s’han reduït a uns 68 euros.

10. Habilitar les sales de al cooperativa per ser utilitzades com a centre de dia per al gent gran i fer cursos gratuïts d'informàtica, cuina, música, idiomes, etc...

punt 10  Obertura d’un centre de dia de la gent gran a la Cooperativa - Aquesta possibilitat ja la vam explorar l’any 2007 quan varem redefinir el projecte de la Cooperativa.

Un centre de dia té normativa específica (El Decret 284/1996, de 23 de juliol, de regulació del Sistema Català de Serveis Socials i el posterior Decret 176/2000, de 15 de maig, de modificació del Decret 284/1996, estableixen la definició dels serveis d’acolliment diürn per a gent gran, així com els serveis, destinataris i condicions materials i funcionals que han de tenir els centres de dia) que obliga a disposar d’uns serveis bàsics que tenen un cost molt important. Hi ha d’haver com a mínim 1 auxiliar de geriatria 40 hores a la setmana (900 €/mes + 30% SS), 1 auxiliar de geriatria a 20 hores a la setmana (450€/mes), 1 fisioterapeuta 5 hores a la setmana (210€), 1 infermera 8 hores a la setmana (378€), 1 metge 3 hores al mes, 1 educador social 2 hores a la setmana, 1 psicòleg 2 hores a la setmana i 1 treballador social 2 hores a la setmana, a més d’altres despeses. El cost de tot aquest servei no el pot pagar Llanars, pel cap baix la contractació d’aquest personal pot valer de l’ordre de 60.000 euros l’any. Tenint en compte que les places subvencionables per la Generalitat que es poden crear són de 1 cada 100 habitants (per tant 4 o 5 places), ja us podeu imaginar que les quotes no poden suportar ni una ínfima part de la despesa.

Cal tenir en compte que a l’Hospital de Camprodon hi ha 12 places de centre de dia per tota la Vall de Camprodon, amb una ocupació inferior al 50%. El transport de Llanars a aquest centre està subvencionat i val 1 euro per dia. Creiem per tant que la col·laboració entre municipis és fonamental per poder donar els serveis que la gent necessita i en aquest sentit aquest aspecte ja està resolt.

11. S'ha de crear un sistema de comunicació directa amb l'alcalde per mitjà d'un plafó informatiu públic en el que es puguin aportar idees, propostes i exposar les obres importants a tots els ciutadants en uns fòrums públics de participació a la sala d'actes de al cooperativa

punt 11 - referent a la comunicació directa amb l’alcalde  -   En qualsevol ajuntament dels pobles com el nostre tothom té accés directe a l’alcalde. Moltes de les problemàtiques sovint es poden resoldre sense necessitat de veure l’alcalde, amb els regidors, amb el personal administratiu i d’atenció al ciutadà, etc. L’alcalde ha d’assumir i fer la seva feina que és molta més que l’atenció al ciutadà. Penseu que aconseguir finançament extern li genera molta feina i molts desplaçaments a les diverses administracions. Pel que fa a les comunicacions amb el ciutadà, l’Ajuntament disposa d’un tauler d’anuncis oficials on s’hi exposen tots els acords. També s’hi exposen les aprovacions de les obres i de tots els projectes, els pressupostos, les liquidacions, etc. Tot ajuntament ho ha de tenir, i està obligat a utilitzar-lo. Anteriorment els Plens es feien en una sala molt petita  on resultava difícil que el públic hi assistís còmodament. En aquesta legislatura tots els plens s’han fet a la sala de Plens, han estat accessibles a tot el poble i s’ha donat la documentació necessària als assistents.

També cal que sapigueu que als baixos de l’Ajuntament hi ha una bústia per a suggeriments que en tots aquests anys ningú no ha utilitzat.

12. Fer caminades populars, trobades i activitats a l'aire lliure pels menors.

13. Recollir les propostes per solventar la recollida selectiva de deixalles al poble.

14. Potenciar i promoure que els treballadors contractats per l'ajuntament siguin del poble, intentar que es cadi càrrec de l'enllumenat públic i del servei de manteniment de els aigües alguna empresa del poble i ajudar als joves emprenedors que agafen negocis o creen empresa.

punt 14 - “Potenciar i promoure que els treballadors contractats de l’Ajuntament siguin del poble....”

Aquesta és una idea ingènua que no té cap fonament jurídic. Ningú pot assegurar aquest fet atès que la convocatòria de places d’un ens públic ha d’assegurar per llei la lliure concurrència, o sigui que tothom que compleixi els requisits de la plaça es pugui presentar. Volem recordar que en aquesta legislatura la majoria de treballadors que s’han contractat (2 peons de la brigada i 1 operari de neteja) han estat del poble, però sempre hi ha un risc de que no pugui ser així.

Pel que fa al tema de l’enllumenat, sempre s’ha portat des de l’Ajuntament.

En quant a les aigües, l’Ajuntament no disposa de la infraestructura necessària ni dels operaris formats tal i com estableix la legislació vigent (Decret 140/2003). Per tant aquest punt s’estava incomplint i ens hi jugàvem molt davant qualsevol problema sanitari, que hi pot ser molt fàcilment, fins que es va entrar a formar part del Consorci CONGIAC.

I pel que fa als emprenedors, fa temps que s’estan ajudant des de la Mancomunitat de la Vall de Camprodon i des de Ripollès Desenvolupament, amb la gestió del programa LEADER i amb l’assessorament dels tècnics de la Mancomunitat.

15. Sol·licitar al departament de carreteres de la Generalitat, un pas de vianants per creuar la carretera al Camp del Toro i senyalitzar la zona.

punt 15  - Pas de vianants a la zona del toro  -  L’any 2008 l’Ajuntament va sol·licitar a la Diputació de Girona la incorporació d’aquest pas de vianants arran d’un informe del Cap dels servei de trànsit dels Mossos d’Esquadra de Ripoll i Olot. Aquesta sol·licitud va ser denegada.

16. Requerir fermament i obligar als propietaris de parcel·les a vallar la parcel·la o netejar-la i desbrossar-la cada primavera

punt 16 – Manteniment de les parcel·les -  En l’última legislatura es va aprovar una ordenança que obliga als propietaris de les parcel·les a mantenir-les adequadament. En un municipi on no hi ha policia municipal totes les ordenances són difícils de fer complir, excepte en aquells casos que el grau de deixadesa esdevé un problema i llavors l’ajuntament ha d’actuar d’ofici.

"el poble com tots nosaltres, si Llanars guanya tots guanyem" (ecco il lema finale!!! )




APA FAMÍLIA, MOLT BON DISSABTE, QUE AVUI TOCA REFLEXIONAR. QUI SAP, POTSER DEMÀ, MALGRAT TOT, SEGUEIXO FENT CAMPANYA.... TOTAL, ESTIC A L'ESTRANGER I NO ESTIC LLIGADA (OFICIALMENT) A CAP DELS DOS PARTITS... QUI SAP PERÒ SI EM PODRIEN DIR ALGUNA COSA.... HEHEHEHE.. ESPEREM QUE NO!!!

EL PATI DE CASA

Avui hi havia quelcom extrany al dels que sempre miren pel·lícules d'acció. M'he entretingut mirant una figura humana, negre pel contrallum de dins la casa, que fumava. Recolzada a l'empit de la finestra, cada poqueta estona s'acostava una cigarreta allà on la teoria diu que hi tenia la boca i un puntet de llum vermella s'encenia entre la foscor de l'ombra. Avui no miraven cap pel·lécula d'acció. Bé, de fet, avui no miraven la tele, no, per què quan ha acabat el cigarro, ha tancat la finestra i se n'ha anat, apagant els llums de l'habitació i deixant la columna de finestres del bloc de davant de casa més fosc que de costum a aquesta hora. 

No obstant, hi ha hagut una activitat estranyament alta tant per l'hora com per la poca estona que m'he estat prenent la fresca. Al primer primera, o planta baixa, encara no he entès com coi funciona això dels pisos aquí (és molt estrany, molt!) un lloc on tenen unes finestres precioses, accés a un patí-jardí, una mena de galeria (jo li'n dic "casa la Mireia a la romana"), avui també hi he observat figures. Dues. Mentre els llums de les finestres de les cases que donen al pati interior s'encenien i s'apagaven, fent canviar constantment la il·luminació del lloc, dues persones s'han estat assegudes, suposo que xerrant, en italià, òbviament, (segur!) dels problemes de la vida, de coses quotidianes, de qui compraria el pa demà, quins plans podien fer pel cap de setmana, de que s'havia acabat el paper de cuina o s'havia fos la bombeta de l'entrada.... O potser no, potser discutien sobre els fills, potser estaven escrivint poesia.. o una cançó! potser anaven més enllà i es preguntaven quin pas tocava fer per arreglar una mica el món. O potser només estaven allà asseguts, en silenci, gaudint de la companyia que et fa una persona amb qui els silencis no són incòmodes.

M'agrada que hi hagi activitat personística al pati de llum de casa. T'entretén les estones necessàries d'aire fresc a la cara. M'agrada canviar el focus d'atenció segons els llums, que s'encenen i s'apaguen, que es reflecteixen a les contrafaçanes, de les veus que surten de les finestres, del so de les persianes quan baixen.... de veure pujar gent a peu per l'escala de l'edifici del davant. També és divertit viure a ciutat, en un edifici que comparteix pati interior amb tants d'altres. Diria que només al nostre, hi compartim la llum més gent que no pas els que ens podríem trobar a Llanars un dia de cada dia. I això, també té la seva gràcia!

a les trobades curises i les amistas benvingues

Si una cosa té de genial fer un Erasmus és que, segurament, serà l'època de la teva vida, tinguis el caràcter que tinguis, en què coneixeràs a més gent però, sobretot, faràs més amics. (no és el mateix conegut que amic. i avui toca parlar amb propietat (si és que puc ser-ne capaç...)

instruccions d'ús: aquest és un manual amb froma de manual que de manual en té ben poc però que el meu cervellet tip d'estudiar de manual... res, que diria que duc incorporada la fórmula, ja. 

(nota: és començable pel final)

regla nº1: No diguis mai que no a ningú, no giris cares ni siguis distant o borde (bé, si, això de vegades potser si... fes servir el poc desenvolupat sentit comú que puguis tenir... i més que res, que tampoc seria qüestió de perdre'n la pràctica acumulada de tants anys!). Cada energúmen és una nova oportunitat, cada dia se't pot presentar una persona interessant, cada persona és la possibilitat d'una nova aventura, i cada aventura és benvinguda!

regla nº 2: els escombiaires i gent que netegen els carrers (sembla increïble però si, a Roma en tenen d'aquests!) donen sorpreses agradables!

regla nº 3: si mai us trobeu un tovalló de paper a la porta de casa on us diuen: "ei, pk no anem a prendre alguna cosa un dia d'aquests?", investigueu primer el face (per una precaució mínima, dictada pel mínim sentit comú aquest que tenim) i després accepteu. Una persona tant ben parida capaç de fer això, segur que és interessant!

regla nº 4: Els trens d'Itàlia i els seus viatges són el lloc perfecte per conèixer gent (sempre són millor els trajectes llargs, però els curts també s'accepten!): parelles de vellets americans, filipines mig boges però molt bona gent i que us penjaran ja i de manera indefinida el cartell d'àngel, un estudiant de dret o un romà casat amb una brasilera, un parell de quinquis (insuportables) o altres erasmus! Alleugereixen les hores de viatge, et descobreixen racons de les ciutats que no t'hauria passat pel cap anar a visitar (o a menjar-hi), locals fantàstics.. o que els garrulos existeixen a Catalunya, Roma i a la Conxinxina (capital d'AlquintuconyU)

Regla nº4b: valida sempre el bitllet a la ditxoseta màquina groga. Els revisors tampoc aquí tenen fama (desguanyada) de ser allò que se'n diu "simpàtics". Clar que no fer-ho normalment obre la porta a trobar gent nova igual o més despistat que tu... valora els pros i els contres!!!

regla nº 5: l'operació és senzilla i no falla: una persona nova coneguda són moltes i moltes més i qui sap, d'aquests més, potser continues la cadena, i així anar fent. Els personatges més valorats per aquests casos són els "nadius". Obren mons nous!

regla 6. Encarinya't al màxim de tothom, però tingues clar que tot té un final.. i serà durillo. Almenys, aquestes són les previsions a llarg termini. I a molt curt, també......

última regla: viu sense regles, normes (això implica creuar el carrer quan et roti.. els que heu estat a Roma, m'enteneu...). Punts i subpunts, subapartats i notes, toooooot fora. Prenem-nos-ho tooot com a consells, que sempre són més benvinguts!. 

Viu. Vivim. I gaudim.

estudiar o no estudiar, aquesta és la qüestió

Roma és terriblement temptadora. Massa.

Fa dos dies, arribant amb l'avió, ja em vaig adonar que sí, que m'ha atrapat a les seves xarxes i que mai més serà aquella ciutat que té un munt d'art, d'història, que és molt bonica, plena de coses velles i bla bla bla.... No. Roma ara ja és ROMA, LA ciutat. No és perfecte, en absolut, però és que si ho fos, que avorrida, no? i una cosa avorrida té pocs punts per què mai li posi un article (determinant article) en majúscules.

M'he sabut atrapada al moment que la he vist des del cel de nit. I imaginant cada racó que estimo col·locadet  a algun punt d'aquella xarxa daurada em venien al cap imatges d'uns mesos abans, també de contrastos grocs i negres, tal com el primer dia que ens vam conèixer, també de nit

Les temptacions de la ciutat són moltes: (i per més INRI, van encadenades!)

1. hi ha un munt d'exposicions (tantes com cinc!) que vull anar a veure i que s'acaben entre l'última setmana de gener i la primera de febrer. A aquestes hi hauríem d'afegir les que duraran més però que sobtadament tinc la necessitat de veure. El remei no és cap altre que anar-hi i això ja demana, mínim, mig dia

2. Estem de rebaixes. Cada aproximació al centre, que requereix una decisió prèvia i tot un ritual "viatjatori" amb un bus poc freqüent i que sempre perdo intentant creuar un semàfor en vermell (una temeritat impossible a Roma, que són bojos al volant!) et demana una passejada per algunes de les botigues clau de via del Corso. Mala cosa

3. Cada vegada que t'acostes a Via del Corso et dius: vinga va, que fa dies que no hi vas, per què no passes per Piazza Navona, o el Panteó, la preciosíssima Fontana o el què sigui!?!?!?!? Ara fa dies que no hi vas! I hi acabes anant, malgrat que el dia anterior et vas dir el mateix. Cosa dolentíssima, per què? pel motiu 4

4. Cada dia esculls carrerons nous, no fos cas que al marxar, encara te'n quedessin alguns que no haguessis repetit! Greu error. Acabes entrant, de mitjana, a quatre esglésies. Tens un altre mig dia ocupat. I no et mors de gana, pel motiu següent

5. Els macrotours turístics romans d'un dia et treuen la gana. O te la recorden però poca estona i l'emoció (encara ara) sempre és molta. L'excitació és massa. A més, si no, la gana aquí es resol sempre igual: visca la pizza al taglio!

6.Durant les vacances m'he adonat que hi ha un munt de llocs (romans) que vull visitar. Tots per gust, alguns a més a més per complir amb els deures universitaris d'alguna assignatura. (quina tortura! quins "deures" més terribles!). Cada monument equival a un dia. L'operació és senzilla (reprenem al punt 3)

7. Puc triar el dia (segons els mínim tres establerts) que em presento a l'examen. Els setembres són un mal invent. Això és fatal! (sempre amb la il·lusió de que com més dies més ben preparats anirem.. i dels altres exàmens, què?!?!?!?!?!)

8. Cada dia fa menys mandra anar fins al Trastevere o caminar per villa Borghese, o passejar entre turistes i capelletes, o anar a fer un fantàstic caputxino als capitolins, fer passejades vesperines, sentir el fred de la nit a la cara (els migdies són escalfor hivernal, que algú m'agafi confessada pels mesos de calor!)...

Ed ecco il mio dilemma: studiare o non studiare: questa é la questione. 

É godere la città la risposta?

No serà que som en època d'examens o amb proximitat a aquesta?

Tindré temps? de ganes, conteu-hi, no en falten (scherzzo!). Només el passar dels dies ens ho dirà.

(si tinc temps, ja us informaré! Sembla que de cop se m'ha girat molta feina!)

Sóc afortunada de ser on sóc. I els romans de ser d'on són, malgrat que molts no ho saben. 

És fantàstic ser turista de llarga estada!

SIENA o col·leccionant despropòsits. Dia 2

Quan trepitges merda, fes-ho bé o queda't a casa. Les desgràcies mai venen soles.

Ens despertem ben d'hora, tant com a les 7 de la matinada (!), amb moltes ganes i molts d'ànims. No faig el ronsu, tot i que el llit hi convida. Una bona dutxa d'aigua bullent i apalin, llesta! Però ja de bon matí les coses comencen a anar fora del previst... resulta que havíem entès malament lo de les hores de l'esmorzar. Això de que una parli català i l'altra castellà i la resta del món italià és molt confús. Fins a dos quarts de nou, res de res! De nou al llit, acabada de dutxar... i a esperar que arribi el nostre amic sr propietari. I arriba, i l'esmorzar és un espectacle de coses que no estan gens malament, i de cop, surt el noi i diu que si tenim res a fer a Roma l'endemà, dilluns. I com que la resposta és negativa, ens convida a passar una altra nit a ca l'Anto amb invitació a sopar inclosa. Cuina ell, diu! Perfecte! És aquest tipus d'italià amable el que ens agrada trobar! Ja no cal que anem amb presses doncs, així que enfilem cap a la parada del bus, al punt més alt de la ciutat, per anar cap a Sant Giminiano. Les feines són per trobar el bus (que no és directe si no que ens cal fer "transbord", coi de diumenges!) Un cop localitzat quin agafarem i amb quin farem la connexió (que es fa al poble amb el ridícul nom de Poggibonsi) comprem els bitllets. 5'50 euros per cap. Zasca! 

el dia es lleva serè i gèlid

Fa molt fred, moltíssim. No li dic a l'Anto, però el temps em resulta estranyament conegut, com aquells matins gèlids que anuncien nevades de tarda. Arribo a la conclusió que és millor que em guardi el notición, per si un cas ens equivoquéssim, que a l'Anto això de la neu no li fa gaire il·lusió, pel que he anat comprovant.... (tot el contrari de l'entusiasme que em desperta a mi!). El bus arriba més de tres quarts d'hora tard. Hem perdut de segur la connexió, però nosaltres, tontes, decidim pujar igualment al bus (que ja l'hem pagat!). Òbviament, quan arribem a Poggibonsi el bus cap a sant Giminiano fa estona que és fora. El següent no és fins al cap d'una hora i mitja. Segons els nostres càlculs, arribaríem allà pels volts de els dues, i a les cinc hi havia l'últim bus per tornar a Siena (que de segur aniria amb retard, el perdríem i tornaríem a tenir problemes amb els maleïts "trasbordus"). Les carreteres encara, després de tres dies, estan molt brutes, les zones al bac són glaçades i molts busos circulen a ple migdia amb cadenes.... vaia país! Decidim que volem tornar a casa avui,q ue el caos de la neu ja és suficient, no fos cas que l'endemà els coses es compliquessin més... A Poggibonsi tenen estació de tren i directe a Roma. Quina ràbia! Hauríem pogut, tranquil·lament, tornar ara, que per la zona ja no hi tenim res a fer. Però no portem les motxilles, són a Siena! Així que si o si, hem de tornar-hi. Al cap de molt pensar decidim que el pròxim bus que passi direcció Siena serà el nostre. Aquí els ànims ja estan molt de capa caiguda, el fred fa estralls per tots els forats on duem menys de tres capes i els dits de les mans i els peus ja no són part del nostre cos. Redéu quin fred! Com que el proper bus cap a Siena no passa fins al cap d'una hora, ens n'anem a conèixer el poble amb el nom que més gràcia m'ha fet fins ara dels que he sentit (i mira que "Chiusi" també té la seva gràcia!). Poggibonsi és un lloc molt especial, no té res a veure amb el que hem vist fins ara. No té un cas antic enfilat a una muntanya, no vessa d'història medieval per cada paret.... però és bonic, molt acollidor. A mi em recorda moltíssim, fins a uns límits odiosos, a Olot. Si, és un poble bonic. Llàstima del nom! jeje. 

un amic poggibonsenc (que no barrufet, clar que
el poble dels barrufets, almenys pel nom,
deu ser ciutat agermanada de Poggibonsi...)

Lògicament, el bus va amb retard. Cada deu minuts, a la pantalla se n'afegeixen deu més de retard, així fins a 40. Entremig, un bus que va a Sant Giminiano passa per l'estació, però no l'agafem. Ja hem decidit que no ens quedarem a sopar ni a dormir, que el que ara volem és tornar a casa, a Roma. A més, he comunicat les meves impressions de neu a l'Anto, i no li han fet cap gràcia. Si al cap de tres dies de nevar encara estan així, imagina't què pot passar mentre neva. No no, nosaltres ens en tornem tant ràpid com sigui possible cap a Roma! 

Mentre esperem que arribi el bus coneixem una parella, ell californià, ella coreana, que viuen a corea. Fantàstics i simpatiquíssims, molt agradables, ens adonem de cop que després de tres mesos d'immersió total en l'italià l'anglès que parlàvem taaaaant fluidament durant el viatge a Assís ara es limita a quatre paraules tremendament difícils de pronunciar i a un discurs amb italianismes a tort i a dret. 

Fred, més fred. 

I finalment arriba el bus. La tonteria ens costa vora quatre euros més (la tornada). Arribant a Siena comença a plovisquenevar. Amb un coet al cul ens n'anem cap a ca l'Anto. Lògicament com caaada vegada que ens decidim a fer alguna cosa amb urgència (escapar-nos d'una mani violenta, per exemple, seria el cas més recent) ens distraiem a dintre d'una botiga, en aquest cas, la de la cooperativa agrària de Siena. És alhora un súper, i com a persones intel·ligents i exagerades que som, comprem previsions pel tren (no se sap mai!). Entre pitus i flautes, arribem a destí, agafem les motxilles i ens n'anem no sense abans ser ben educades i agrair mil cops la invitació del noi/sr (és d'aquesta edat intermèdia que no saps ben bé com definir...). I cap a l'Estació. Almenys no neva, plou.... clar que seria menys incòmode si nevés.... Arribar a l'estació de tren des del centre del centre històric de Siena no és un camí curt. I ho és menys si l'has de fer tot entre xipoll de neu molla i llimpes de glaç per voreres. Realment, aquesta gent no estan acostumats a la neu, està tot fet un fàstic!! La neu de les voreres, comprimida de tant caminar-hi per sobre, és ja una capa bastant gruixuda i compacte de glaç relliscós... trigaran dies a recuperar la normalitat!!!!! Tot el que em semblava tant divertit i bonic ara es presenta com el més gran enemic (almenys momentàniament!)

A l'arribar a l'estació, literalment davant dels nassos se'ns escapa e tren. Fantàstic! el pròxim és d'aquí a dues hores, a les sis, però no arribarem a Roma almenys fins a les 11 de la nit. Genial! Hem de fer transbord a Chiusi, on entre un tren i l'altre ens queda una hora i mitja tirant a llargueta... esperem que hi hagi algun bar obert per allà a prop, per què si ho hem de passar a la intempèrie anem servides! El malhumor, la decepció el malestar, unes motxilles que pesen cada minut una mica més i el fred estan començant a vèncer.... 

Davant per davant de l'estació hi ha un gran centre comercial. Decidim anar a dinar allà, almenys estarem calentones. I lògicament, acabem cometent un nou error que ens fa enrabiar una miqueeeta més. El lloc on triem per dinar fan un menú típicament italià: pizza+patatine+bebita. Pel mateix preu, un altre local davant per davant ofereixen el mateix. Però a l'hora que hi anem, resulta que el que hem triat ja no fan el menú tant italià... i decidim quedar-nos-hi, però menjant un tall de pizza només (la gana també estava fent estralls....). Molt bé noies, pel mateix preu teníeu una cosa més decent davant per davant! Som així d'intel·ligents quan volem. És que és ben bé que quan trepitges merda ho fas amb els dos peus i ben ficats o res!

Almenys el tren arriba puntual, ja dins s'hi està d'allò més calentó. Al seient del costat hi seu un home molt simpàtic de Roma. Com nosaltres, també va a capital, l'únic que ell el segon tren, el que agafarà a Chiusi, és un que surt un quart d'hora després d'arribar, un tren ràpid d'aquests que costen molts euros més. Ens diu que ens colem, que mai passa el revisor, i que si no, que ens fem les estrangeres que no entenem res! Però al final,  en vistes de la sort que ens ha acompanyat tot el dia, decidim que esperarem a Chiusi. Afortunadament, allà hi ha un bar genial amb una taula segurament reservada per nosaltres al costat d'un radiador. Ens refem, de mica en mica, de tot... cada vegada veiem  més a prop el final.... i a mi em comença a tornar l'alegria i la tonteria.... (pobre Anto, només li faltava això!) Mentre esperem a l'andana que arribi el tren em venen al cap cançons dels Beatles.... l'Anto es menja un quart d'hora de retard entre Hey Jude, Dear Prudence i d'altres hits beatelians (across the universe-itzats) mentre, per fer passar e fred, camino amunt i avall de l'estació.... I finalment, aparegut del racó dels miracles, apareix el tren que al cap de dues hores i escatx ens deixaria a casona!!!! el vagó vuit i una calor asfixiant (més si dus mitges sota els pantalons) ens tornen a Roma. A poc a poc, intento anar pensant amb tots els grans moments del dia anterior, mirant de treure'm del cap les peripècies d'avui. M'han quedat tantíssimes coses per fer a Siena! Hi hauré de tornar, quin remei! Però això serà quan faci calor.

SIENA i el PATINATGE SOBRE LLIMPA DE GLAÇ. Dia 1

De tots és conegut que, per general, els pobles d'Itàlia, i més els de la Toscana, tenen el casc antic al cim de turons. Els seus carrers, empedrats, són normalment rampes que s'enfilen, perillosos si els "has" de caminar amb una ciutat col·lapsada per la neu i on els carrers que són pistes de gel.

Tot comença, com molts viatges, amb un revisor de tren, un xiulet i una bandera verda. Si senyor, ens n'anem direcció la Toscana, molt abrigades i amb moltes ganes. Els plans són perfectes, els càlculs ideals i el sol brilla. Sembla que la neu que veurem és només la que va caure fa tres dies. Esperem que ja estigui tot bé. Potser ni tan sols la veurem. Tres dies són molts per fondre's! 

El canvi de tren a Chiusi s'agraeix. El que ens duia des de Roma era fred, molt fred. Ni calefacció ni llums, tots els túnels a les fosques. Així, arribar a poder entrar a les línies de la Toscana va ser com un miracle! Primera curiositat: molts dels trens són dièsel. Segona: a les línies de la Toscana, de Chiusi a Siena, però també de Siena a Florència i d'altres, només hi ha una via, així que a moltes estacions ens hem d'esperar a que passi l'altre tren. De cop, em sento com a casa! (els usuaris de la línia BCN-Vic-Ripoll i "hasta el mas allá" ja m'enteneu...) Però l'espera es fa suportable, ja que el paisatge és d'allò més suggerent. Tots tenim al cap els turonets de la Toscana, el mar de muntanyetes recobert de camps de vinyes i oliveres, de colors verds brillants de primavera o grocs i torrats de l'estiu. Ara pinteu-ho de blanc. És impossible de descriure. És simplement bell. La bellesa de la natura. D'aquí i no d'un altre lloc havien de sortir els grans artistes que revolucionarien la història de l'art (i de la bellesa) pels segles dels segles. No podien ser d'enlloc més i no podien exercir a cap altra banda. Aquí les condicions es donaven ja començant per l'embolcall. I es donaven també per què era una zona molt rica, amb una especifitat de "govern" on cada ciutat era independent. I es competia. I gràcies a la competència entre les dues grans ciutats de Florència i Siena tenim avui en dia dues meravelles de l'arquitectura gòtica italiana entre nosaltres: Santa Maria dei Fiori pels florentins (que són els que van "guanyar" al final) i el Duomo de Santa Maria pel costat dels sienesos.

Dedicat a la Mare de Déu, protectora de la ciutat, el Duomo de Siena es mereix atenció a part. S'ho mereix per què és un complex fascinant, a rebentar d'art. A més a més del Duomo pròpiament dit, que a més acull entre d'altres el púlpit obra culminant de Nicola Pisano o uns terres mosaic figuradíssims que s'han de veure per entendre de debò, tenim el baptisteri, estructura no aïllada i de forma no octagonal. És, curiosament, adossat a la capçalera de l'església i a un nivell molt més baix. A la pica baptismal trobem relleus i escultures de bronze de Jacopo della Quercia, del nostre amic Ghiberti i, sobretot, Donatello fent de les seves amb la perspectiva i l'stacciato! La cripta, recentment desenterrada, guarda un cicle pictòric immens i impressionant els colors de la qual són els balus i vermells més intensos que he vist fins ara en la pintura mural (senyal de l'altíssima qualitat dels pigments i de la perície dels pintors, de primeríssim ordre també!). Es mereix un anàlisi detellat el museu de l'Opera o fabrica del duomo, i la impressioan pala de Duccio, o les escultures del Pisano (la gran majoria en un estat de conservació pèssim que s'explica per els segles que s'han passat a la intempèrie!) i etc etc etc...

el baptisteri del baptisteri. Dntllo's hand is over!!!!

el bes o la traïció de Judes i el prendiment i tot plegat ben juntet.
Un cicle cristològic molt ampli s'amaga a la
cripta/antiga església sota el Duomo actual

Fins a quarts de cinc el complex del Duomo ens va tenir entretingudetes. A més, el fred no convidava en absolut a sortir. Malgrat tot, a les cinc tancaven i quan vam sortir el sol ja era baix. Els carrers, que al migdia eren molls, ara es començaven a glaçar de nou. començaven les aventures de les patinadores improfessionals que som. Feia hores que carregàvem les motxilles caminant amunt i avall, a ritme de museu, duíem el fred als ossos i encara no havíem dinat. Berenar de xocolata desfeta (boníssima, cacau pur, i empatxadoríssima!). I decidim anar a deixar les coses a ca l'Antonella, que catalanitzant el "ca" (de "da") és el B&B que teníem reservat i que no té res a veure amb la meva companya uruguaiana que viu a Barcelona i té carnet d'identitat italià més que pel nom ( a veure si endevineu què ens va fer decidir per aquest establiment!). Al cor de la ciutat, a les "golfes" d'una casa impossible d'entendre, encastada enmig del tramat urbà antic, vam adonar-nos de seguida que sí, havíem escollit perfectament! Un tracte encantador, el lloc preciós i acollidor, net. Si mai aneu a Siena, aquesta és una boníssima opció per l'allotjament! Res, que ens posem a parlar amb el propietari i resulta que la neu fa dies que ha col·lapsat tot el nord (tants com tres!) i que la nostra idea, la d'anar a Arezzo l'endemà, és una mica descabellada. Lo de Barcelona de l'any passat comparat amb el seu no és res! Seria una mica aquesta mateixa nevada de l'any passat i les conseqüències que va portar a les terres de girona, talls de carreteres, arbres, gent desprevinguda atrapada.... Al final acabem decidint que anirem a passar el dia a Sant Giminiano, a una horeta i poc de bus de Siena. Anem a sopar, ens regalem un bon restaurant i una sobretaula fantàstica i repassegem per Siena, de nit. Els carrers, a diferència de Roma, estan tos engalanats i plens de llums d'un gust exquisit. Res de llums blaves ni de colors. Tan sols blanques i grogues. La perfecció de les llums de Nadal. La ciutat està preciosa, més del que ja és de per si.tot recorda que és Nadal, però un Nadal bonic!

una bella vista! bonica i freda!

entre tanta gent

Malgrat que hi ha molt d'ambientillu (ciutat universitària, dissabte abans de festes...) no caminem gaire estona, feia tant i tant, tantíssim fred, que ens en vam anar cap a casa (de l'Antonella). I ens adormim, sota un adredón de plomes i llençols nets. Un dia fantàstic. Ens havien quedat coses a fer per Siena: pujar a la torre, veure les pintures del bon i el mal govern, els originals de Della Quercia de la Fonte Gaia.... l'endemà teníem tot el temps del món, que a San Giminiano era un moment anar-hi i un altre tornar-hi. Ja us avanço, però, que res va sortir com estava previst. Resultat: ens vam estar tot un dia intentant tornar a casa, a Roma. Però això és una altre dia. Nosaltres ens quedem dormint sota llençols nets, cansadíssimes però molt contentes!

BATALLA AL COR DE ROMA. Una molt ben organitzada guerrilla de joves vs. policia que disfruta fotent d'hòsties al personal

Avís: qualsevol exageració no serà fruit de la pròpia tendència a exagerar. segurament em quedaré curta, de fet. Així que sí, el d'ahir va ser molt bèstia, molt més del que ens podem imaginar, molt.

Ahir, després d'anar a la uni i trobar-nos la facultat tancada, vam decidir que el millor que podíem fer per aprofitar un magnífic dia de cel serè, fred fredíssim i sol enlluernador era anar a mirar botigues, a veure si ens inspiravem per Nadal, i així de passada donàvem un volt per una zona on ara feia dies que no ens movíem. Així que ben abrigades i amb ulleres de sol (només vivint aquí pots entendre per què els romans van sempre amb les ulleres a sobre, el sol és enlluernador!), vam agafar el bus i ens en vam anar cap el centre històric, comencial, nostàlgic, (..) de Roma, cap a la Via del Corso. Teníem previst anar a donar un cop d'ull a un Zara que han obert nou que ocupa tot, tot un edifici, a la manera del brutal HM de Portal de l'Àngel. Però va ser impossible arribar-hi. 

El primer avís de que no era un dia normal ha estat la impossibilitat del bus de deixar-nos on ens havia de portar, Piazza San Silvestro, el punt on van a parar (i des d'on surten) tots els busos que van al centre. Res, que baixem allà on fa mitja volta i comencem a caminar avall, entre mig d'una no gentada força estranya per l'època de l'any en què estem (principal centre comercial de Roma vuit abans de nadal, Fontana di Trevi amb només un parell de files de turistes fent-se fotos...) Tot plegat molt calmat. Quan hem arribat a Via del Corso hem vist que hi havia una explicació: tots els accessos al voltant del Parlament i el Senat, tots, estaven barrats per camionetes dels carabinieri i resta de forçes de l'ordre, policials ... digueu-los com vulgueu (entre carabinieri, polizia i altres, és un merder saber qui és qui!). 

la famosíssima gelateria Giolitti no es devia fer gaire d'or a base de gelats de
preu inflat.... almenys ahir. arribar-hi era impossible

Via del Corso totalment tallada

Ja de per si, feia molta i molta impressió. Via del Corso buida, quatre turistes, alguns compradors.... el tros cap a Piazza Venezia era mort. Per sobre, no teníem ni idea de què hi havia, per què no vèiem més enllà de la fila de camions dels carabinieri. El nostre objectiu era arribar al Zara. Un mal objectiu, impossible de fet. Es troba davant de Piazza Colozza, zona zero, per què m'entengueu. a prop, molt a prop del parlament. Així que hem provat d'arribar-hi per dalt. Les feines han estat donar la volta i tornar a Via del Corso. Tots, tots els accessos estaven tallats, tots tapats de camionetes, camions, cotxes policials que només s'apartaven de tant en tant per deixar sortir cotxes oficials, conduits per un goril·la, copilotats per un altre simi i amb algun personatge darrere. (qui sap si ens ha passat per davant algun dels tres esquirols que han voltat proberlusconiament.. no, els hauriem reconegut.. per l'olor de diner brut, empastats fins a les arrels dels cabells, untats per en Berlusca en persona. Segur. Així funciona aquest país!).  

un cotxe surt pel passadís que li obren. al fons, el parlament

per què arribar-hi.. bé, ha estat normal... una miqueta més d'ambient que al tros de baix, botigues obertes.... i poca gent. Fantàstic! ni cues, ni gentades, ni llocs petits... toot per nosaltres. I tan felices per creure'ns més llestes que la resta, hem anat entrant i sortint, remanant tot el que ens venia de gust. Ai las, tan de bo hagués sigut un altre, l'objectiu, i no el de passar a l'altre costat, per què de cop, ens hem trobat dintre d'una botiga cagades de por i amb el carrer, a fora, a petar de gent equipada amb cascos, foulards, anoracs gruixuts, un bon parell de sabates i armats fins a les dents amb pals (molts metàl·lics) pedres, ampolles, bangales... i escuts! Si senyor, de cop, mentre miràvem posem pel cas roba (!!) hem sentit un soroll tremendo a fora, uns crits animals de veus greus exaltades, ens hem girat cap a la porta i hem decidit que estàvem cagades de por i enmig d'un bon merder que de cop se'ns havia tirat a sobre sense avisar.

"Tutti insieme famo paura!" bramaven! Poca estona després se sentien cops, crits i "booms" d'explosions una mica més avall, a l'alçada de, més o menys, el lloc on una hora i mitja abans havíem deixat els polis repartint-se uns entrepans per dinar. I la gent armada, la guerrilla romana de joves més que enfadats i que tenien clar al què anaven continuava baixant, com una riuada, direcció al parlament. Hem decidit que era el moment de sortir de la botiga i anar-nos-en "cagant llets" d'allà. Però pel camí ens hem parat a un racó a observar què passava més avall. Més crits, booms, bangales i molt i molt fum.

I ens hem trobat, inconscients, remenant discos i DVDs a una botiga que hi havia uns metres més amunt. Hem pensat que sortíem quan tot hagués passat. Però ens han fet fora, per què la cosa ha començat a empitjorar, la violència ha anat canviant de lloc i de mica en mica pujava direcció Piazza del Popolo i les botigues han vist que el que havien de fer és tancar portes i baixar barreres. I sí senyor, ens hem trobat, junt amb turistes i eventuals compradors corrent carrers laterals del Corso, cap al riu, on ens crèiem segurs, fugint d'una autèntica batalla. Hem corregut molt.. i ens hem mort quan a l'arribar al riu ens hem trobat absorbides per una altra columna de la mani que al punt de l'Ara Pacis es desfeia pels laterals entrant cap a Corso pels carrers del voltant. I al buidar-se la zona, ens hem parat a observar com uns quants muntaven una barricada i l'encenien davant d'una doble barrera de Carabinieri. 

Estavem allà, fent fotos, quan hem sentit sorolls de sirenes. La primera reacció ha estat creure que eren ambulàncies o poli que es movien direcció piazza del Poppolo, la segona ha sigut córrer per què just on érem les camionetes han obert les portes i n'han sortit uns quants animalots amb les porres ben enlaire disposats a repartir llenya contra tot el que trobessin. Reacció: agafo la mà de l'Anto i me l'enduc corrents, arrossegant-la a passos agegantats d'allà. No hem parat fins a ser al pont Cavour. Des d'allà, hem començat a reflexionar, a afogar-nos pels rastres de gas i a pensar quina era la via més llunyana a tot el merder per tornar a casa. L'objectiu era fer-ho abans que es fes fosc (a quarts de cinc). Teníem ben present tot el merder de Barcelona del desallotjament de la Central.... Solució, baixar fins a baix de tot del trastevere a buscar el bus 3. Avui tothom ha pensat el mateix. però això ja forma part de un altre capítol que es podria dir: moure's per una Roma col·lapsada fins als topes.

Al final, hem acabat, en una nova distracció que ens allunyava de l'objectiu "tornar a casa" entrant al Castel Sant'Angelo, a refugiar-nos, inspirades en l'exemple dels papes (hehe!) de les marabundes i revoltes romanes. Des d'allà, hem tingut la sort de gaudir d'un d'aquests cels tant meravellosos que regala la ciutat tant sovint mentre,des de diferents punts de la ciutat, s'alçaven columnes de fum. Cada poc una desapareixia, cada poc dues més s'encenien. 

Un dia estrany.